A l’edat mitjana, les imatges de culte (de Crist, de la Mare de Déu o dels sants) no eren pas considerades obres d’art, com ho són en bona mesura avui dia, sinó que jugaven un paper rellevant en la devoció, ja fos com a mitjà o com a objecte. A algunes se’ls atribuïen orígens especials o sobrenaturals i eren protagonistes de llegendes extraordinàries, la qual cosa n’incrementava enormement el valor i el poder miraculós. Les considerades veritables efigies de Crist, els retrats de la Mare de Déu suposadament pintats per sant Lluc o aquelles que s’havien trobat en circumstàncies prodigioses eren objecte d’especial veneració, assolien gran popularitat i eren recreades en còpies que, com a tals, es considerava que eren portadores de les virtuts de l’original.
Estem acostumats a veure aquestes imatges en la quietud d’esglésies i museus. Però, com encara passa amb algunes, la seva existència es podia veure animada per la participació en processons o en les posades en escena teatralitzades dels drames litúrgics. Unes quantes fins i tot eren portades a la guerra, considerant que protegirien els seus portadors i els proporcionarien la victòria al camp de batalla.
Els santuaris que les guardaven atreien –i alguns ho fan encara- nombrosos pelegrins. Avui atrauen també una altra mena de públic, el dels professionals de disciplines com la història de l’art, la filologia o l’antropologia, on s’han fet un lloc important. El seu estudi constitueix una via més per acostar-nos al passat i a la mentalitat d’una època des de perspectives tan diverses com suggeridores.