Julio González (Barcelona 1876 – Arcueil, París 1942), està considerat el pare de l’escultura en ferro, i ha forjat el seu estil en el seu afany per incorporar l’espai i el temps a la seva obra, atès que la dotava de nous valors constructius i expressius amb els quals va marcar el desenvolupament de l’escultura contemporània.

Situada en el debat entre la figuració i l’abstracció, el convencionalisme de la seva formació acadèmica modernista i la seva incursió en l’avantguarda, la seva obra sempre s’ha caracteritzat per descobrir noves formes de modelar el volum, de construir l’espai, de soldar diversos elements constructius.

A causa del seu personal llenguatge plàstic, a la ruptura amb el passat i als ideals estètics que tracen la seva singular trajectòria artística, convé detenir-se en la seva extraordinària obra per comprendre el que va significar el seu pensament i la seva creativitat en l’evolució de l’escultura.