Des de la fi dels anys seixanta del segle XIX fins a la fi de la Guerra Civil, l’espiritisme català va esdevenir un dels moviments espiritistes més potents de tot Europa. El seu arrelament entre les classes populars en innumerables ciutats i pobles va afavorir el desenvolupament associatiu en àmbits molt diversos, des del feminisme i l’antimilitarisme fins a la reivindicació de l’educació mixta, laica i gratuïta. Alhora, alguns sectors van estar vinculats amb l’anarquisme obrerista. A partir d’una pràctica d’entrada irracional com la mediumnitat, es va articular un moviment clarament modernitzador i racionalitzador  des de principis col·lectivistes. Tractarem aquest context històric passant per congressos com el del 1888 (el primer congrés espiritista internacional) i el del 1934, tots dos a Barcelona, i dels seus múltiples ressons socials.