La Roma que tots ens imaginem era una urbs immensa. En el seu segle d’esplendor (s.II dC), abastava una superfície de 1.800 ha i el seu perímetre era de 22 km. La població sobrepassava el milió d’habitants i en el seu si acollia tota mena d’edificis monumentals: sis fòrums (el republicà i els imperials), temples, termes monumentals i privades, basíliques judicials, mercats, magatzems, etc. Per tant, resulta evident que la superfície urbana de Roma no podia allotjar una població tan immensa en un pla horitzontal i, en conseqüència, va haver de desenvolupar el creixement vertical.

Fou així com, ara fa dos mil anys, i per sorprenent que sembli, a Roma van sorgir els primers gratacels d’Occident, que s’enlairaven vers l’infinit fins arribar a les deu plantes. La documentació antiga ens permet conèixer moltes de les vicissituds de la vida que es feia en aquests edificis: la jerarquització per pisos, els elevats preus dels lloguers, els problemes d’higiene i salubritat, les estratègies dels llogaters per cobrar els endarreriments, etc. I és que, com ja deien els llatins: nihil novum sub sole (és a dir, “no hi ha res de nou sota el sol”).